Els arguments de Wegener

Com pot ser que una persona com Wegener que no tenia gaires coneixements de geologia (la ciència que estudia els materials, l’estructura, l’origen i l’evolució de la Terra) arribés a proposar una hipòtesi tan revolucionària com la deriva continental? Una vella història, que avui sabem que és falsa, explicava que la idea li va passar pel cap a la seva primera expedició a Groenlàndia l’any 1906, contemplant l’espectacle del trencament de les enormes masses de gel quan arriben al mar i formen els icebergs.

Els núvols d’escuma i glaç en la base de la glacera, indiquen el despreniment d’un nou iceberg.La part frontal d’aquesta glacera té 60 m d’alt. En arribar al mar, l’erosió de la base per part de les onades i la fusió de la superfície, acaben fragmentant el gel i es formen els icebergs

La realitat, segons va deixar escrit el mateix Wegener, és una altra: La primera idea la va tenir el 1910 quan va fixar-se que les línies de costa de Sud-amèrica i Àfrica encaixaven força bé. La idea, de tota manera li va semblar poc probable i la va abandonar. Wegener no sabia, en aquell moment, que alguns geòlegs del segle XIX havien tingut una idea semblant. Fins i tot havien anat més enllà: Havien proposat l’existència d’un continent format per la unió de totes les terres continentals originalment situades a l’hemisferi sud: Àfrica, Sud-amèrica, L’Índia, Austràlia i l’Antàrtida. Van batejar-lo amb el nom de “Gondwanaland”, que vol dir “la terra dels Gonds”  (Els gonds són un poble que viuen al nord de l’India. En la seva llengua, el gondi, Gondwana significa “terra dels gonds”. Així doncs, Gondwanaland, vol dir en realitat “terra - de l’anglès land - de la terra dels gonds”. Massa “terra”, no et sembla?. Per aquest motiu, la denominació inicial de Gondwanaland aviat va ser substituïda per Gondwana)

Tornem als escrits de Wegener. Ell mateix hi reconeixia que, la tardor de 1911, a través de diferents documents que varen arribar a les seves mans per casualitat, va descobrir l’evidència de l’antiga connexió terrestre entre Brasil i Àfrica. No és difícil d’imaginar l’excitació que deuria experimentar. A quina evidència es referia?

En aquells documents es parlava, entre d’altres coses, dels fòssils d’un petit rèptil, no feia més de 40 cm, anomenat Mesosaurus, ben conegut pels paleontòlegs (la Paleontologia és la ciència que estudia els fòssils) però del tot desconegut per a Wegener. Els Mesosaurus s’havien extingit feia uns 270 milions d’anys i només s’havien trobat els seus fòssils a Sud-amèrica i l’Àfrica. 

                                                      
 Fòssil de Messosaurus ( Brasil) 

Com que és molt difícil d’imaginar que un animal d’aquesta mida hagués pogut travessar nedant l’oceà Atlàntic, l’única explicació possible, per a Wegener, era que els continents sud-americà i africà havien d’haver estat units en el passat.

 Wegener no sabia, en aquell moment, que ja alguns geòlegs del segle XIX, amb no gaire èxit, havien defensat la mateixa idea. La majoria de geòlegs preferia suposar que en el passat alguns continents havien estat units per llarguíssims ponts de terra emergida que després s’havien enfonsat. Els anomenaren ponts intercontinentals.

A Wegener, l’existència d’aquest ponts li va semblar del tot improbable i va posar-se a investigar de valent per trobar més arguments favorables a la nova i excitant teoria que li ballava pel cap.

L'interés de Wegener per la meteorologia no es limitava al clima actual. L’interessava molt la Paleoclimatologia,  és a dir l’estudi del clima de temps geològics passats. Com es pot saber el clima de fa centenars de milions d’anys? Evidentment, no hi havia ningú per explicar-ho, però la naturalesa deixa pistes. Només cal saber interpretar-les...

Vegem-ne un exemple: 

Morrenes 

Quan una glacera es fon, deixa anar fragments de roca que el gel ha anat arrencant al llarg del seu recorregut. Aquests fragments s’anomenen morrenes. Amb el temps, les morrenes donen lloc a una roca consolidada que s’anomena til·lita.

Estries d'erosió glacial

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

El fons rocós sobre el que es desplaça el glaç, d’altra banda, queda ratllat, talment com si li haguessin passat un enorme rasclet pel damunt. Són les estries d’erosió glacial, originades pel fregament del gel i les morrenes del fons sobre la roca.

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

Wegener sabia que tant a l’Índia com a nombrosos llocs de l’hemisferi sud, alguns d’ells molt pròxims a l’Equador, hi havia til·lites que tenien més de 200 milions d’anys d’edat. Com que creia molt poc probable que el clima de la zona equatorial hagués estat mai tan fred, només hi havia una possibilitat: Les terres que avui formen Àfrica,  Sud-amèrica, Austràlia, L’Índia i l’Antàrtida estaven reunides en un únic continent, Gondwana, que mica en mica s’havia anat fragmentant i desplaçant cap al nord.

Wegener va anar acumulant moltes altres proves. Algunes preguntes de l’activitat 2, hi estan dedicades.

Activitats

2.1. Quan es talla un arbre vell, al tronc s’hi poden observar uns anells concèntrics formats per cèl·lules. Cada any es forma un anell, el gruix del qual depèn de si les condicions (temperatura, humitat) han estat més o menys favorables. Cada anell consta de dues zones, una de clara i una de fosca. La clara correspon a la primavera, en què el creixement és més intens (les cèl·lules es fan més grans) i la fosca a l’estiu en què el creixement és més lent (les cèl·lules són més petites).

 Anells de creixement d'un pi

Anells de creixement d'una planta herbàcia (Aristoloquia)  vistos al microscopi

Ara hauríem de fixar-nos en els anells. Quants anys li faríeu al pi de la fotografia? I a l’aristolòquia? Raoneu la vostra resposta.

2.2. Segur que alguna vegada heu vist imatges del famós “Cañón del Colorado”. Aquesta vall impressionant es troba a l’estat nord-americà d’Arizona. Consulteu un atlas i situeu Arizona en el vostre mapamundi.

2.3.  Per què us he demanat que situeu Arizona? Aquest estat té un altre atractiu natural, no tan conegut, però, en aquest moment, molt més interessant per a nosaltres: El “Petrified Forest National Park”. Rep aquest nom perquè és ple de troncs d’arbres petrificats, tan ben conservats que semblen de fusta, escampats en una zona desèrtica. Sabem que aquests arbres fòssils tenen una antiguitat superior als 250 milions d’anys. Tot plegat ja és prou extraordinari, però el més sorprenent és que no tenen anells de creixement!

Troncs fossilitzats d' Araeucarioxyron, una "mena de pi" ( conífera) al Petrified forest National Park d' Arizona

No sabem si Wegener coneixia o no l’existència d’aquest fòssils tan fantàstics. Imaginem-nos que sí. Quina interpretació n’hauria fet? 

2.4. Ara ens hauríem de desplaçar a les illes Spìtsbergen, a l’arxipèlag de Svalbard, en ple oceà àrtic. Localitzeu-les i situeu-les en el  mapamundi.

2.5. A les illes Spitsbergen hi ha importants jaciments de carbó que, encara avui, són explotats. Wegener coneixia aquest jaciment així com, evidentment, la localització dels grans jaciments de carbó que hi ha repartits per Nord-amèrica, Europa i Àsia. Wegener sabia també, que la major part dels carbons actuals s’han format a partir de la transformació de grans quantitats d’arbres de desenes de metres d’altura que vivien en boscos humits, tropicals, que en morir varen caure a les zones pantanoses on vivien. Amb el temps, varen anar quedant coberts per “terra” (sediments) i es varen transformar en carbó.  Com es pot explicar la presència de jaciments en una zona tan pròxima al pol nord?

Si voleu saber més coses sobre l’origen del carbó podeu consultar aquí  

2.6. Ja vàrem parlar del  Mesosaurus, recordeu? Ara voldria presentar-vos dos animals més i un arbre. Els seus noms també es trobaven en aquells documents que varen arribar per casualitat a les mans de Wegener:

Cynognathus

-Cynognathus: Aquest estrany animal era un rèptil, carnívor, amb mandíbules dotades d’uns poderosos ullals. Amb la cua inclosa, podia arribar a fer 3 m de longitud. Tenia pèl, per la qual cosa se’l considera un dels avantpassats dels mamífers. Els seus fòssils tenen edats compreses entre els 205 i 250 milions d’anys.

Lystrosaurus

-Lystrosaurus: Un altre rèptil força enigmàtic, aquest herbívor. Sabem segur que vivia en zones humides, però els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre com s’alimentava: alguns pensen que ho feia de les plantes de les vores passejant-se lentament, com una tortuga; d’altres, la majoria, opinen que s’alimentava de plantes de dins l’aigua talment com ho fa un hipopòtam. Els seus fòssils tenen edats molt semblants a la del Cynognathus

Glossopteris

-Glossopteris: Arbre de fulla caduca “a mig camí entre les falgueres i les coníferes”. Podia arribar a tenir uns quants metres d’alçada. Tenia la capçada cònica (com un avet) amb fulles allargades (les més grans que s’han trobat arriben als 50 cm). Els fòssils d’aquest arbre són una mica més antics que els anteriors.

Acabades les presentacions, fixeu-vos en el mapa adjunt. És del 1970, molt posterior a Wegener. No va ser fins aquesta data que es va descobrir la presència Lystrosaurus a l’Antàrtida.

Ara poseu-vos a la pell de Wegener. Amb la informació que teniu en aquesta plana redacteu un text en el que s’argumenti que l’Índia, l’Antàrtida, Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, formaven part d’un únic continent que va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d’anys.

Històries de icebergs

L’enorme casquet de gel que cobreix Groenlàndia es desplaça de les zones més altes, al centre de l’illa, cap a la costa. Encara que costi de creure, el gel de les glaceres es desplaça, com l’aigua dels rius, muntanya avall. (A velocitats molt més lentes, és clar: alguns metres cada any)

Iceberg al mar del Labrador (Canadà)

Aquest iceberg provenia de Groenlàndia. El seu pes estimat és de 300 milions de tones. Cada any Groenlàndia aboca al mar uns 20.000 icebergs

Només les glaceres de les zones més fredes de la Terra, com Groenlàndia o l’Antàrtida, arriben al mar. Quan ho fan, es fragmenten en immensos blocs de gel que, enduts pels vents i els corrents marins, es desplacen cap a mars més càlids on s’acaben fonent.

Al voltant dels icebergs hi ha històries increïbles, però certes, com la següent: En els primers dies de la Segona Guerra Mundial, quan Gran Bretanya necessitava més portaavions per fer front als submarins alemanys a l’Atlàntic, l’inventor Geoffrey Pyke (1894-1948), va començar a pensar en la possibilitat d’utilitzar icebergs... per a fer portaavions! Pyke coneixia la gran resistència dels icebergs a les explosions i que els pilots de l’Àrtic havien utilitzat a vegades masses flotants de gel com a pistes d’aterratge i enlairament, Seria possible utilitzar el gel per a construir portaavions més econòmics?

La idea de Pyke es va guanyar l’entusiasme del primer ministre Winston Churchill el 1942, i l’inventor va començar a dibuixar-ne els plans. Li va posar el significatiu nom d’Habbakuk. Aquest era el nom d’un profeta bíblic que, al voltant de l’any 600 aC, va escriure un llibre en el que es “prometia el triomf final de la justícia sobre el mal, una gesta que no seria mai creguda”.

El projecte consistia en construir un portaavions de 600 m de longitud. Les parets del buc, de 15 m de gruix, serien de “pykrete” (de Pyke i “concrete”, en anglès, formigó), una barreja d’aigua i polpa de fusta.  Quan es va construir un model reduït del Habbakuk, de només 18 m en el llac Patrícia a Canadà, el govern britànic va començar a repensar-s’hi. Fins i tot en temperatures tan baixes com les canadenques, caldria el treball de 8.000 homes durant 8 mesos per congelar i muntar els gairebé 280.000 blocs de pykrete necessaris per construir tot el portaavions. El cost calculat de 70 milions de dòlars, feia del Habbakuk un portaavions tan car com els convencionals d’acer i, a més, molt més problemàtic. A finals de 1943, quan els aliats varen guanyar la guerra antisubmarina, el projecte del Habbakuk va ser abandonat. Cinc anys més tard, el 1948, no sabem si decebut pel fracàs de la seva proposta, es va suïcidar.

Projecte del portaavions Habbakuk

A la secció pot observar-se que dins del seu gruixut buc, l’Habbakuk havia de tenir lloc per als hangars, zones per a la tripulació, un sistema de refrigeració per evitar la fusió del pykrete i un generador elèctric per alimentar els 26 motors del vaixell. 

1- Un altre iceberg relacionat amb la Història és el que va xocar amb el Titànic. Esbrina com va passar ,  a quina zona de l'oceà i per què precisament allà.

2- Fa poc va sortir una notícia ( clicka a sobre de la paraula notícia) a la Vanguardia on es parla d'uns problemes de navegació que han ocasionat uns icebergs aprop d'on es va esfonsar el Titànic. Quines són els principals motius que ocasionen aquest problema? Hi ha alguna solució?

3- Busca alguna altra notícia relacionada amb els icebergs. Posa el títol i fes un petit resum. 

Wegener: l'última expedició a Groenlàndia

Els seus esquís es distingien amb claredat clavats a la neu, en la foscor de la nit àrtica. La seva tenda, situada damunt del gel de Groenlàndia, havia quedat mig enterrada per les ventades de començaments d’hivern. Tenia els ulls oberts de bat a bat i un somriure plàcid al rostre. La resta del cos estava embolicat en una mena de llençol fet amb dues fundes de sac de dormir cosides com només els esquimals saben fer-ho. Era el novembre de 1930.

A començaments de maig de l’any següent, un grup de rescat d’una expedició alemanya amb base a Umanak, a la badia de Baffin (Groenlàndia), va descobrir els esquís, ara il·luminats pel sol, al costat d’un cadàver. Havien trobat, per fi, el seu líder. Es deia Alfred Lothar Wegener, havia nascut l’1 de novembre de 1880 a Berlín, i era un meteoròleg i explorador de reconegut prestigi. Què havia passat?

Retrocedim fins l’abril de 1930. Al capdavant d’una expedició de 21 científics i tècnics, Alfred Wegener partia cap a la seva coneguda i estimada Groenlàndia (aquesta era la seva tercera expedició) amb la missió de fer un estudi sistemàtic del seu clima i de la gruixuda capa de gel que cobreix el 85% del territori. 

Imatge de satèl·lit de Grenlàndia

La línia vermella indica, aproximadament, el recorregut de l’expedició de Wegener entre Unamak (a la costa) i l’estació de “Eismitte” al centre de l’illa.

Per a dur a terme aquesta feina, Wegener havia previst d’instal·lar tres estacions d’observació: una a l’oest, una altra a l’est, i una altra al mig de l’illa: l’estació “Eismitte” (en alemany, al mig del glaç).

Les coses varen anar malament des del principi: Per culpa d’un temps anormalment dolent, el primer grup que havia de sortir per muntar l’estació “Eismitte”, va haver d’esperar-se fins el 15 de juliol a la base d’Unamak, a la costa oest. Quinze dies després, aconseguien arribar al punt triat, a 3000 m d’altura i 400 km terra endins. Durant la travessa, el temps va seguir sent espantós i varen haver d’abandonar bona part de la càrrega, transmissor de ràdio inclòs...

Davant l’alarmant manca de notícies, el dia 21 de setembre Alfred Wegener es posava al davant d’una expedició de rescat. L’acompanyaven un jove meteoròleg anomenat Fritz Lowe, tretze groenlandesos i 15 trineus arrossegats per gossos. Una vegada més, la neu, el vent i les baixíssimes temperatures, inferiors a -25ºC durant tot el trajecte, es van aliar en contra dels expedicionaris. Passada una setmana, només havien fet poc més de 60 km. Dotze dels tretze groenlandesos van decidir retornar al camp base. Wegener, Frtiz Lowe i un groenlandès, Rasmus Willumsen, en canvi, varen seguir endavant...

El 30 d’octubre, després de 40 dies de viatge, varen arribar a Eismitte. Els tres viatgers varen tenir una alegria molt gran en comprovar que els ocupants del camp es trobaven bé i que havien aconseguit construir un “confortable” habitatge fet amb gel. Fritz Lowe, tanmateix, va arribar exhaust i presentava símptomes de congelació als dits dels peus i de les mans. Wegener en canvi estava «fresc, content i a punt, talment com si acabés de fer una passejada». Qui així parlava era el sorprès Ernst Sorge, un dels científics integrants de la primera expedició. Per la seva banda, Rasmus Villumsen, de només vint-i-dos anys, es trobava també en un magnífic estat.

L’estació Eismitte

Dos dies més tard, l’1 de Novembre, tot el grup  celebrava el cinquantè aniversari d’en 

Wegener. Tot i l’alegria del moment, Wegener es va adonar de seguida que la situació era greu: En Fritz Lowe necessitava una llarga recuperació i les provisions de menjar per passar el llarg hivern, eren força limitades. Wegener i Villumsen varen decidir emprendre el viatge de retorn cap a la costa. Massa tard: ningú els tornà a veure vius mai més...

                                            

Els dies anaven passant. La gent del camp base, en veure que els expedicionaris no tornaven, varen suposar que havien decidit de passar l’hivern a Eismitte. Però en arribar el mes d’abril de 1931, davant l’absència de notícies, varen decidir desplaçar-s’hi i comprovar què havia passat. No és difícil d’imaginar la tristesa, el desconsol, la impotència que deurien sentir tots ells en arribar a Esmitte.

El 12 de maig de 1931 varen trobar, per fi, el cadàver de Wegener. Només Willumsen podia haver cosit d’aquella manera les fundes que cobrien el seu cos. També va ser ell qui va plantar la tenda i qui va clavar els esquís a la neu. Després devia continuar el seu camí cap a la base, encara li quedaven 380 km de recorregut, però la foscor gairebé permanent i l’extrema violència dels vents de l’hivern àrtic, eren excessives per a un home sol. El seu cadàver no va ser mai trobat.

Els companys de Wegener varen enterrar el seu cadàver allà on el varen trobar. Dies després hi tornaren per plantar-hi una creu metàl·lica. Avui, 75 anys després de la seva mort, la tomba, la creu i el cos de Wegener estan embolicats per una altra mena de llençol: la capa de gel blau-verdós de gairebé 3.000 m que cobreix Groenlàndia.

Tot i ser meteoròleg, el nom de Wegener està absolutament lligat a una hipòtesi extraordinària: la teoria de la deriva continental, segons la qual, els continents actuals formaven en el passat un únic continent, que anomenà Pangea, (Pan, “tot”, ge “terra”) el qual va començar a fragmentar-se ara fa uns 200 milions d’anys. Els fragments es van anar desplaçant fins a formar els continents actuals. De la mateixa manera que hi havia un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic oceà, que va anomenar Pantalasa. (Pan,”tot”, Thálassa, “mar”)

Dos imatges d’Alfred Wegener (i les seves inseparables pipes)

Ja tindrem l’oportunitat de conèixer amb més detall la seva teoria, però com és que un meteoròleg com ell va arribar a formular una hipòtesi aparentment tan allunyada de la seva especialitat? Aquesta és una bona pregunta que mirarem de respondre més endavant. De moment, us avancem que la resposta té molt a veure amb l’interès de Wegener per la Paleoclimatologia, és a dir, la ciència que tracta d’estudiar el clima d’èpoques geològicament antigues. (Tingueu present que en Geologia, la unitat de mesura del temps és el milió d’anys...)

Activitats

1.1. Feu una taula de dues columnes. A la de l’esquerra, anoteu-hi les diferents dates que van apareixent en el text que acabeu de llegir i, a la de la dreta, què va passar.

1.2. Situeu Groenlàndia damunt d’un mapa mundi i busqueu informació bàsica sobre aquesta immensa illa: superfície, capital, habitants, clima, etc. A quin país europeu pertany? Descriviu la seva localització amb paraules

1.3. Al llarg del text que has llegit, es fa referència en un parell d’ocasions a la “foscor de la nit àrtica”. Els dies i les nits en les zones situades molt a prop dels pols, les paraules “nit i dia” tenen un altre significat. Heu sentit a parlar mai del “sol de mitjanit”? Sabíeu que en els pols la nit dura sis mesos i el dia els altres sis? Si voleu entendre tot això, haureu de comprendre com es mou la Terra al voltant del Sol i quin significat tenen paraules com eclíptica, solstici i equinocci. Per si us poden ser d’utilitat, aquí teniu algunes imatges i adreces electròniques. (No trobeu comprensible que Wegener, com qualsevol persona una mica aventurera, es sentís fascinat per aquestes coses?) Expliqueu què és el sol de mitjanit fent servir correctament les paraules en negreta.

Sol de mitjanit La fotografia està presa a mitjanit d’un dia del mes de juliol, des d’un vaixell que uneix les illes Lofoten (al fons) amb les costes de Noruega

El solstici d'estiu

L’eix de la Terra està inclinat 23º 27’ respecte del pla de l’òrbita terrestre. El dia 21 de juny, els raigs de sol cauen perpendicularment sobre el paral·lel conegut com Tròpic de Càncer (T). Fixa’t que la superfície de la Terra compresa entre el cercle polar àrtic (P) i el pol nord, tindrà 24 hores de llum. En canvi, la superfície situada entre el cercle polar antàrtic (P’) i el pol sud, tindrà 24 hores de foscor. Us veieu amb cor de fer un dibuix semblant però per al solstici d’hivern?

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Sol_de_mitjanit 
   http://www.am.ub.es/~jbeneito/horesllum.html

• http://www.astromia.com/tierraluna/estaciones.htm

Pensamiento analítico versus pensamiento sistémico

Para comprender la Teoría de Sistemas, que aplicaremos en el estudio de las Ciencias de la Tierra y del Medio Ambiente, es necesario tener muy clara la diferencia entre dos formas complementarias que la mente humana usa para acceder al conocimiento y a la descripción de la realidad: el pensamiento analítico y el pensamiento sintético. Visualiza este vídeo ( está en inglés, pero no es difícil y además visualmente es muy didáctico) y a continuación contesta a las cuestiones que se te plantean

1-Explica con tus palabras cuáles son las características básicas del pensamiento analítico y pon dos ejemplos de disciplinas, asignaturas o ciencias en las que se use, justificando  el por qué.

2-Explica con tus palabras cuáles son las características básicas del pensamiento sintético y pon dos ejemplos de situaciones en las que sea correcto usar este tipo de aproximación a la realidad.

3-De los siguientes ejemplos di cuales se aproximan a cada tipo de pensamiento: análisis sintáctico de una frase, estudio de las conexiones neuronales, interconexiones en el mapa del metro de una gran ciudad, anatomía del sistema respiratorio, fisiología del sistema respiratorio, clasificación de rocas, estudio de los efectos de la contaminación en un ecosistema, estudio de la composición de una población humana a lo largo de los años, observación de las partes de un insecto, hacer un esquema de un tema, hacer una redacción a partir de una vivencia.

4-¿Qué  tipo de pensamiento usa la Teoría de Sistemas? Justifícalo.

Dos textos para abrir el apetito

Aquí tenéis dos textos situados en el límite entre la ciencia y la literatura ( no están sacados de libros de divulgación científica, son obras literarias), que tratan del asombro ante la naturaleza y sus procesos con una mirada diferente, nueva, original y nada antropocéntrica.  También hacen una reflexión sobre la escala del tiempo geológico en un registro literario.

Espero que os sirva de estímulo para iniciar esta asignatura con las mismas expectativas con las que iríais a un banquete. Al final de la lectura de los dos textos podéis comentar vuestras impresiones sobre lo que os haya impactado más de ambos fragmentos.

El primero es un fragmento del libro "La luz que no puedes ver",  una novela ambientada en la Segunda Guerra Mundial. Uno de los protagonistas es un adolescente que vive en un orfanato y que es muy habilidoso montando y reparando radios, un invento muy importante en aquella época.

“Una noche Werner y Jutta sintonizan una emisión estridente en la que un joven habla sobre la luz en un francés suave y con acento.

“Niños, el cerebro está envuelto por una oscuridad total-dice la voz-Flota en un líquido transparente en el interior del cráneo y jamás recibe luz. Pero a pesar de eso, el mundo que construye en nuestra mente está lleno de luz, rebosante de colores y de movimiento. ¿Cómo puede ser que el cerebro, que jamás conoce una chispa de luz, construya en nuestro interior un mundo lleno de luces?”

(…) El francés habla ahora de ilusiones ópticas y electromagnetismo. Luego hace una pausa, se oye el repiqueteo de la estática como si se estuviera dando la vuelta a un disco y a continuación se pone a hablar con entusiasmo sobre el carbón. 

“Pensad en cualquiera de las brasas que veis en el interior de la estufa de vuestras casas. ¿os lo imagináis? En algún momento ese trozo de carbón fue una planta verde, un helecho o un junco vivo hace un millón de años, dos millones de años o cien millones de años. ¿Os imagináis lo que son cien millones de años?  A lo largo de la vida de esa planta, sus hojas absorbieron durante los veranos toda la luz que pudieron y transformaron la energía del sol en energía natural para generar su tronco, sus ramas y tallos. Y es que las plantas se alimentan de la luz igual que nosotros nos alimentamos de la comida. Luego esa planta murió y probablemente cayó en el agua, se transformó en musgo de esfagno y  el esfagno se hundió en la tierra durante años, durante eras frente a las que un mes , un año o toda vuestra vida no es más que un soplido, un chasquido de dedos. Finalmente el esfagno se petrificó y se convirtió en una piedra que alguien extrajo, y que más tarde el carbonero acercó hasta vuestra casa. Tal vez alguno de vosotros la puso en la estufa. Aquel antiguo rayo de sol  –aquella luz de hace cien millones de años–es la que calienta ahora vuestro hogar.”

El tiempo pasa más lento. El desván desaparece. Jutta desaparece. ¿Ha hablado alguien alguna vez de una manera tan íntima sobre las cosas que más le interesan a Werner?

“ Abrid los ojos –concluye el  hombre- y observad todo lo que podáis antes de cerrarlos para siempre.”

                                                        Fragmento de “ La luz que no puedes ver”  Anthony Doerr

El segundo texto es un fragmento de “Una temporada en Tinker Creek”, de Annie Dillard, un libro que relata las impresiones y exploraciones sobre la naturaleza  que hace la autora durante su estancia en una zona salvaje del estado de Virginia mientras se recupera de una neumonía muy grave.

El siguiente fragmento aparece, en el libro, a continuación de que la escritora cuente una visión que tuvo en la que hizo una especie de viaje a través del tiempo geológico.

“Es una pena que no podamos observar algo así en una pantalla. John Dee, el geógrafo y matemático isabelino, tuvo una gran idea, que es justo lo que necesitaríamos. Lanzas un espejo al espacio de forma que viaje más rápido que la luz (eso es lo complicado). Luego, miras el espejo y observas la historia previa de la Tierra, que aparece como una película en una pantalla de cine. La gente que graba películas interminables de fotografías secuenciales de rosas y tulipanes  abriéndose se equivoca de idea. Debería apuntar con sus cámaras hacia los bloques de hielo que se derriten, hacia el fondo verde de las charcas, hacia la ola de la marea del río Severn. Debería grabar los glaciares de Groenlandia, algunos de los cuales se escinden tan rápido y crujen de tal modo que los perros les ladran. Deberían grabar la invasión del bosque de abetos septentrional por la tundra canadiense meridional, cosa que está sucediendo ahora mismo a razón de un kilómetro  y medio cada diez años. Cuando la última lámina de hielo retrocedió del continente americano, la tierra se levantó cuatro metros¿ Acaso no hubiera merecido la pena ver algo así?

La gente dice que un buen asiento en el jardín trasero de la casa proporciona unas vistas tan privilegiadas como las de cualquier torre de observación de Alfa Centauri. Se equivocan. Miramos a través de un cristal que distorsiona. Nos encontramos en medio de una película o de una escena concreta, y no sabemos qué sucede en el resto de la historia.

Pongamos que pudieras mirar el espejo de John Dee que cruza el espacio a toda velocidad; pongamos el globo terráqueo en relieve estuviera en movimiento como un trompo gigante, y que pudieras insuflar vida a su superficie; pongamos que pudieras ver una película de nuestro planeta con tomas secuenciales en cámara rápida: ¿qué verías? Imágenes transparentes moviéndose a través de la luz, una infinita tormenta de belleza.

En sus inicios aparece envuelta en neblina, iluminada con ráfagas de luz aleatorias y deslumbrantes. La lava emana y se enfría; los mares hierven y se desbordan. Las nubes toman forma y se desplazan: ahora puedes ver la superficie del planeta a través de retazos de claridad. La tierra se estremece y se fragmenta como un bloque de hielo dividido por una brecha que se ensancha. Las montañas emergen, se elevan, se pulen y se suavizan ante tus ojos vistiéndose de bosques como si fueran de fieltro. El hielo se repliega y hace que las tierras verdes se sumerjan bajo el agua para siempre; luego el hielo regresa. Los bosques brotan y desaparecen como anillos de hadas. El hielo vuelve a replegarse, las montañas se transforman en lagos y la tierra húmeda se eleva sobre el mar como una ballena que emerge; el hielo regresa.

Las cumbres más altas se cubren de manchas verdeazuladas, desde el sur se extiende un verde amarillento como una ola sobre una playa. Un tinte rojo parece filtrarse desde el norte, por las cordilleras y entre los valles, hacia el sur; tras el rojo viene el blanco, y luego el amarillo verdoso que inunda el norte, luego se extiende de nuevo el rojo, luego el blanco, así una y otra vez, formando patrones de color demasiado rápidos y complejos para poder seguirlos. La película se ralentiza. Ves tormentas de polvo, langostas e inundaciones en una vertiginosa sucesión de imágenes instantáneas.

Céntrate ahora en una orilla y mira el humo de las hogueras a la deriva. Se levantan ciudades de piedra, se propagan y se desmoronan como manchas de flores alpinas que se abren un centímetro por encima del permafrost, esa tierra congelada en la que ninguna raíz puede absorber nada, unas flores alpinas que se marchitan al cabo de una hora. Aparecen nuevas ciudades, y los ríos vierten sedimento sobre sus azoteas; emergen más ciudades y se extienden con forma de lóbulos, como líquenes en las piedras. Los grandes seres humanos de la historia, esos tejidos intrincados y enérgicos que rondaron por la superficie de la tierra, son un borrón vacilante cuya fracción de segundo de exposición a la luz fue tan breve que no es posible obtener imagen alguna de ellos, salvo unas figuras fantasmales encorvadas y sin sombra. Las grandes manadas de caribús se derraman por los valles como escoria, después retroceden, gota a gota, y vuelven a derramarse, como un fluido pardo.

Ralentízalo más, acércate un poco. Aparece un punto, un copo de carne. Se hincha como un globo; se mueve, gira, se detiene y desaparece. Ésa es tu vida. “

                                                       Fragmento de “Una temporada en Tinker Creek”,  Annie Dillard

A continuación, en Comentarios, escribe un pequeño texto en el que expreses alguna idea o sentimiento que te hayan sugerido estos fragmentos.