DESIERTOS Y VIENTO: los paisajes asociados a la acción del viento ( Júlia Dalfó y Lucía Pérez)

Tenemos que saber que el clima tiene un papel importante en la naturaleza y provoca, a su vez, las distintas regiones y paisajes de la Tierra. Para entender esto, vamos a mirar con lupa las zonas más áridas.

El viento provoca algún que otro cambio en estas zonas, sin embargo, es un agente externo poco erosivo ya que no tiene la suficiente fuerza para excavar valles, por ejemplo. Es por eso que en estas zonas es eficaz, porque carecen de vegetación y tienen materiales disgregados (fácil de disolver o destruir).

Los desiertos son los protagonistas de estas zonas, son zonas secas, desocupadas y con poca vegetación. Suelen tener zonas rocosas desnudas bastante empinadas y angulosas. Estas pueden ser de tonos rojizos, marrones e, incluso, con betas negras. Los paisajes desérticos son distintos a aquellas  regiones más húmedas o con variedad de vegetación pero, como otras, no están dominadas por un proceso geológico sino por varios. Es por eso que los paisajes cambian según el proceso geológico culpable.

La distribución y las causas de las zonas más secas son distintas. Estas zonas abarcan unos 42 km2 en el mundo, por lo tanto, nos deja ver que ningún otro lugar climático ocupa tanta superficie como este.

Conocemos dos tipos climáticos: los desiertos y las estepas.

Las estepas es más húmeda que el desierto y es por eso que aísla vegetación en ella.

Estepa 

Desierto

EROSIÓN Y TRANSPORTE EÓLICO:

¿Por qué decimos que el viento tiene un papel importante? El viento se encarga de desplazar las partículas sueltas que hay en la superficie. Las más grandes son arrastradas sobre esta y las más pequeñas, la arena, viajan por saltación, incluso las arcillosas que son muy finas, por suspensión.

Se denomina saltación el transporte de granos de arena porque estos van saltando y rebotando contra otros. Por otro lado, la suspensión, consiste en elevar las partículas realmente pequeñas hasta la atmósfera, combatiendo la fuerza de la gravedad.

De esta forma, el viento produce la deflación del terreno, es decir, lo erosiona. El suelo empieza a perder componentes más finos y va conservando fragmentos rocosos, formando un un desierto tapizado de piedras llamado reg (o pavimento desértico). A veces, pasados los años, el viento sigue trabajando hasta conseguir una depresión de deflación.

Cuando el viento va cargado de partículas, este produce corrosión sobre los obstáculos que va encontrando y, obviamente más intensa en los materiales blandos. Lo que ocurre es una especie de bombardeo de partículas provocando figuras como estas.

SEDIMENTACIÓN EÓLICA:

Los granitos de arena que el viento arranca de su lugar se  acaban acumulando en otros lugares generando planas arenosas y ripples o arrugas. Una duna es acumulación de arena en forma redondeada o media luna. Al formarse estas, la fina arena sube por el suave pendiente y forma estos peculiares ripples en la superficie. Una vez en la cresta, caen por el lado opuesto y forman talud.

Según la constancia en la dirección del viento, hay varios tipos de dunas:

Por último, añadir que la asociación de dunas crea ergs o campos de dunas.

Y es así como el viento nos deja ciegos con paisajes tan bonitos como estos. Pero es más, no solo actúa en desiertos sino que pueden encontrarse zonas así en las costas arenosas e, incluso, cerca de los polos.

PREGUNTAS:

●      ¿Hay fauna en el desierto?

●      ¿Qué diferencia hay entre un desierto y una estepa?

●      ¿Crees que la vegetación dificulta la acción del viento y por ello actúa de esta manera en estas zonas?

GLACIARS I GLACIACIONS I: PAISATGE ASSOCIAT A L’ACCIÓ D’UN GLACIAR ( Mar Lara i Alex Méndez)

Primer de tot, per veure els paisatges associats al glaciars, explicarem què és un glaciar per tal d’ubicar-nos en el tema.

Un glaciar és una gruixuda massa de gel que s’origina a la superfície terrestre per acumulació, compactació i recristal·lització de la neu, mostrant evidències de flux en el passat o en l’actualitat. Perquè una glacera pugui existir, ha de haver-hi una zona de neu permanent, és a dir, una zona on permanentment estigui per sota dels 0 graus. La neu que s’hi va acumulant alimenta a les glaceres, creant així una zona de alimentació. Amb el pas del temps, entre 7 i 10 anys, aquesta neu es pot convertir en gel glacial i crear una nova glacera. Durant els anys 90 va començar el desgel i la línia d’equilibri de la glacera es trobava al voltant dels 3100m.Actualment aquesta cota ha augmentat, i no es pot saber a quina cota es troba al Pirineu ja que no hi ha la suficient altitud. El que si que podem saber, es que als Alps  la cota de  equilibri es troba entre els 3500 i 4000m.
Fases de la formació d'un glaciar: 

Les glaceres tenen diferents parts:

- Glacera: gran massa de gel i de neu formada a partir de grans acumulacions de neu al llarg del temps. Les glaceres tenen moviment propi, ja que es desplacen cap al fons de les valls  , on la neu es va acumulant i amb el pas del temps es converteix en gel glacial.

- Congestes de gel: masses de neu i gel similars a les glaceres però al tenir un menor volum no tenen capacitat de desplaçar-se. Acostumen a ser les restes o fragments de grans glaceres.

- Congesta de neu: acumulació temporal de neu però no forma un aparell glacial.

La temporada de gel s’avança en l’actualitat aproximadament tres setmanes respecte els anys 90, és a dir, actualment comença a primers de junys mentre que durant els anys 90 començava a finals de juny. Per mesurar el retrocés de les glaceres, s’utilitza la comparació de imatges i es fa un estudi de la seva evolució. L’estudi afirma que cada any les glaceres disminueixen entre 20 i 25 metres de longitud i entre 2 i 3 metres de gruix. Les glaceres també pateixen fraccionaments, en que es divideixen en trossos per les parts laterals o superiors. Actualment, hi ha 50 aparells fraccionats en 111 divisions que estudien l’estat de les glaceres al Pirineu. Molts cops ens confonem a l’hora de parlar de les glaceres, ja que s’ha de diferenciar entre glaceres, congestes de gel i congestes de neu.

També introduirem les parts del glaciar també per dir-ne quines són visibles i quines no. Això s’associa amb els paisatges relacionats amb els glaciars ja que parlarem què és visible d’ells.

- Àrea d’acumulació o circ: La zona més elevada del glaciar, on poc a poc es va acumulant la neu.

- Àrea d’ablació: És la zona del glaciar on succeeixen els processos de fusió i evaporació. Gràcies a aquests processos, el glaciar manté l’equilibri entre l’augment i la pèrdua de massa.

- Esquerdes: Es troben a la zona on el glaciar flueix amb més rapidesa.

- Morenes glaciars:  Són les bandes de sediments que creen betes fosques sobre la superfície del glaciar.

- Terminal: És l’extrem inferior del glaciar. En aquesta zona es desfà la neu acumulada al llarg del procés.

TIPUS DE GLACIARS

- Glaciars alpins: son aquells glaciars que es troben a una gran altura, formats per antics rius que durant l’època de gel es van congelar i en l’actualitat segueixent congelats. Els glaciars alpins es troben principalment als Alps, però també als Andes i al Himalaia. Tenen una zona de recepció de acumulació de neu anomenada circ, i son els més comuns.

- Glaciars de vall: Són valls que havien tingut un glaciar o que en l’actualitat tenen un. Aquestes valls son rius de gel. Es creen quan l’espessor del gel acumulat en el circ es gran. El gel de les capes inferiors es desplaça cap a fora del circ y cau vall abaix. Els fragments  rocosos que conté aquest gel provoquen que la vall s'eixampli.

- Glaciars de meseta: els glaciars de meseta son glaciars de menor mida. Son semblants als glaciars de casquet, però d’un menor tamany. Es situen en zones elevades i mesetes. Aquests glaciars son típics sobretot de Islàndia.

- Glaciar de casquet: els glaciars més grans són els glaciars de      casquet. Son masses de gel que no son afectades pel paisatge i s’extendeix per tota la superfície. Els marges d’aquests glaciars són més prims. En l’actualitat els únics llocs on podem trobar aquests tipus de glaciars són Groenlàndia i la Antàrtida.

FORMES CREADES PER L’EROSIÓ GLACIAR

- Valls glaciars: Una vall glaciar, es defineix com aquella vall per el que circula  o ha circulat un glaciar de dimensions importants. Les valls glaciars són rius de gel, es formen quan l’espessor del gel acumulat en el cercle és gran.

- Arestes i horns: Són crestes punxegudes de cantonades agudes denominades arestes i pics piramidals aguts denominats horns que es projecten per sobre els voltants. S’originen a partir de l’augment de tamany dels circs produït per arrencament i per l’acció del gel.

- Roques aborrallonades: Les roques aborrallonades solen aparèixer, generalment en grups, sobre substrats de roques cristal·lines que van estar cobertes per glaceres de casquet o en les zones dels llindars en glaceres de tipus alpí. La mida és molt variable, des d'al voltant de metro fins a diversos centenars.

Morenes: son petites serralades que es formen amb material que anomenen till. Aquest till es material format per glaciars que no està estratificat. El material encara no està estratificat perquè porta menys temps en la zona i el pes de la neu encara no ha fet la seva funció.  

-Morena lateral: és aquella on els materials es troben a les ribes dels glaciars. En els laterals d’aquests, espot observar tots els materials que formen aquesta morena.

-Morena central: quan les morenes laterals tenen una gran amplitud, es poden ajuntar entre sí en el centre de una vall de confluència de glaciars. Aquesta unió s’anomena morena central.

-Morena terminals: estan formades per depòsits de emmagatzematge de desgel de un glaciar. Normalment es situa en la part final del glaciar i es fruit del transport dels materials i del efecte de la gravetat.

-Morena de fons Drumlins: aquest tipus de morenes es formen sota el gel. El till estarà sobre les roques i serà afectat pel desgel i en conseqüència serà afectat també per l’aigua. 

FORMES CONSTITUÏDES PER EROSIONS GLACIARS ESTRATIFICADES

- Planes al·luvials:  Una plana al·luvial, plana d'inundació, o vall d'inundació, és la part orogràfica que conté una plana i que pot ser inundada davant una eventual crescuda de les aigües d'aquest.

- Dipòsits en contacte amb el gel:  Quan el final d’un glaciar que s’està desfent s’encongeix fins a un punt crític el flux es deté pràcticament i el gel s’estanca. Aquestes acumulacions es denominen dipòsits i estan en contacte amb el gel.

Un cas molt especial: el Paisatge dels fiordos

Els fiordos es formen quan hi ha una entrada del mar formada per la inundació d’una vall o parcialment tallat per l’acció dels glaciars. Es tracta d'una vall de gran profunditat en forma d'U produït pel desglaç d'una glacera i ocupat per les aigües del mar.

Quan l’aigua es congela, forma una vall submergida amb forma de U, tot i que la part inferior està sota el nivell del mar. Els fiordos destaquen per la seva gran profunditat, formant un “sill”. Alguns fiordos poden arribar a tenir una profunditat màxima de 1270 metres. Degut a que es formen a partir d’àrees cobertes per glaciars, per això només apareixen en altures altes. La seva entrada del mar característica té una sèrie de ramificacions, també conegudes com a ramals, que serien com els afluents pel que fa als rius. Els fiords presenten unes vessants pronunciades i zones de barrancs i praderies situades entre el mar i les cims muntanyoses.Entre els seus elements del paisatge més característics destaquen les cascades, els rius, els llacs i els boscos frondosos de bedolls. La majoria d'ells són navegables i les aigües són tranquil, de manera que els creuers en els fiords noruecs s'han convertit en una de les propostes turístiques més valorades.

Preguntes:

1) Quant temps triga el gel en convertir-se en gel glaciar?
2) Quina diferència hi ha entre els glaciars alpins i els glaciars de vall?
3) Com s'originen les arestes?

La teoria glacial ( Janna Felip i Martina Brañas)

Per entrar en context, podem dir que la glaciació quaternària, també coneguda com a glaciació del Plistocè o edat de gel actual, designa una sèrie d'esdeveniments glacials  i interglacials que es van produir durant el període Quaternari és a dir des de fa 2,58 milions d'anys fins al present.  Durant aquest període, es van expandir les capes de gel a partir sobretot de l'Antàrtida i Groenlàndia, i en molts altres llocs es van produir capes gelades fluctuants.

I és que aquesta era de gel no podia deixar la Terra sense importants efectes com l'erosió i la deposició de residus sobre grans extensions de terra, la modificació de la xarxa fluvial, la creació de milions de llacs canvis en el nivell del mar, el desenvolupament de llacs pluvials lluny de les ribes de la mar, ajust isostàtic de l’escorça terrestre i vents excepcionals. Afectant doncs a oceans, inundacions comunitats biològiques que es reflecteixen en el refredament del clima.

“Abans d’entrar en detalls sobre el període quaternari, és important destacar que tot va començar molts anys abans, per aquí us deixem un vídeo que explica resumidament quines han sigut LES GLACIACIONS MÉS IMPORTANTS fins l’actualitat!! 

INTRODUCCIÓ A LES POSSIBLES TEORIES

Les primeres glaciacions que es van demostrar científicament van ser les del període Plistocè. Entre el 1821 i el 1835 Venetz i Charpentier van descobrir que trossos pertanyents a roques exclusives dels Alps Centrals es trobaven àmpliament disseminats per les planes suïsses, i en deduïren, correctament, que devien haver estat transportats per ampliacions anteriors de les actuals glaceres alpines.

Aquesta teoria va acabar sent rebutjada.

Posteriorment, J.L.R. Agassiz va demostrar l’associació entre els blocs transportats i el poliment existent en el llit rocallós, pel qual l’antiga glacera havia lliscat, i així va demostrar també que aquesta associació no es va efectuar per acció de l’aigua. Agassiz troba fenòmens similars als de les planes suïsses a Escòcia, a Irlanda i a l’Amèrica del Nord, i acaba demostrant que les glaciacions eren un fenomen generalitzat. Aquí podeu escoltar en anglès la seva teoria glacial que va defensar: 

Els episodis glacials més antics que es coneixen actualment tingueren lloc en els temps precambrians, fa uns dos mil milions d’anys. En diversos llocs de Canadà, de Noruega i de Suècia s’hi troben sediments glacials denominats til·lites, la qual cosa és un testimoniatge indiscutible de l’existència de glaciacions.

Al final del Precambrià, fa uns sis-cents milions d’anys, es troben til·lites a la Xina, la qual cosa és indici d’una nova glaciació.

En el Permià, uns 270 milions d’anys abans de les glaciacions plistocèniques, es va donar l’època glacial més gran, fins ara coneguda.

Durant aquesta època la major part de l’Àfrica meridional restà coberta de glaç. La direcció de les estries i dels canals gravats a les roques demostra que el glaç es movia cap al sud.

És indubtable que el continent africà no ocupava llavors la mateixa posició que actualment respecte als pols i a l’equador. Hi ha dipòsits similars als africans al Sud i a l’oest d’Austràlia i de Tasmània. A l’Índia, un casquet de glaç cobria part de la serralada de Salt i la província de Rewa. I s’han acabat trobant til·lites a l’Uruguai, el Brasil, l’Argentina i Bolívia.

Durant la glaciació plistocènica, el glaç cobria, a Europa, gran part d’Anglaterra fins al sud de Berlín, de Varsòvia i de Kíev. I parlant des de casa, per sentir-ho més a prop, a la península Ibèrica, hi havia grans glaceres als Pirineus, a la serralada Cantàbrica i al Sistema Central; Sierra Nevada era el focus més meridional de la glaciació plistocènica. I fins i tot a Catalunya, s’han trobat dipòsits glacials al Montseny.

CAUSES DE LES GLACIACIONS

En l’actualitat les causes de les glaciacions segueixen sent tot un misteri per l’home, ¿què les desencadena? Per descobrir que  provoca que una edat de gel comenci o acabi hem de remuntar-nos a la Terra primitiva i reproduir les condicions climàtiques que es vivien en aquell moment. Les teories més acceptades en l'actualitat són: la que va formular Milutin Milankovic que es basa en fenòmens astronòmics i la de tectònica de plaques.

TECTÒNICA DE PLAQUES

Fa 250 milions d’anys a la Terra es podien observar estructures glacials en regions com Àfrica, Austràlia, Índia i Sud-Amèrica regions en les quals actualment el clima és tropical o  subtropical. Llavors, com podia ser que en aquestes zones càlides es formessin glaceres? No va ser fins que es va proposar la teoria de la tectònica de plaques que no es va donar una resposta raonable i coherent a aquesta pregunta. 

En l'actualitat els científics expliquen aquest fenomen saben que les regions esmentades anteriorment van estar unides en un supercontinent anomenat Pangea. Aquest va acabar per separar-se amb el pas del temps i els fragments que el componien van quedar a la deriva. Aquests es van desplaçar progressivament fins a quedar en la posició actual. Els moviments produïts per la fragmentació de Pangea  van  produir canvis extraordinaris en el clima, com ara grans glaciacions. A més també van produir una alteració en les corrents oceàniques encarregades de transportar la calor i la humitat, fent que les temperatures disminuïssin en aquestes regions i que  es donessin les condicions òptimes per a formar glaceres. Llavors podem dir que els continents es trobaven  en una posició que bloquejava o reduïa el flux d'aigua càlida de l'equador als pols, permetent la formació de casquets glacials. Les capes de gel augmentaven a la Terra, reduint l'absorció de radiació solar. Aquesta reducció de l'absorció de radiació va fer refredar l'atmosfera; aquest refredament va fer créixer els casquets de glaç i sometent a la Terra a una gran edat de gel.

VARIACIONS DE L’ÒRBITA DE LA TERRA (CICLES DE MILANKOVITCH)

Degut a que els canvis climàtics produïts pel moviment de les plaques són extremadament graduals, la teoria de la tectònica de plaques no pot utilitzar-se per explicar l'alternança entre els climes glacial i interglacial que es van produir durant el Plistocè. Llavors cal buscar una altra explicació per a aquests fenòmens. Molts científics en l'actualitat creuen que les oscil·lacions climàtiques que van caracteritzar al Plistocè poden estar vinculades a variacions de l'òrbita terrestre. Aquesta hipòtesi va ser desenvolupada i defensada per primera vegada per el científic serbi Milutin Milankovitch.

Milankovitch va formular un model matemàtic basant-se en els següents elements

:

1. Variacions en la forma (excentricitat) de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol.

2. Canvis en l'obliqüitat, és a dir, canvis en el angle que forma l'eix amb el plànol de l'òrbita terrestre.

3. El balanceig (fluctuació) de l'eix de la Terra, denominat precessió

                                                                

Després d'analitzar els càlculs del model matemàtic de Milankovitch es va observar que les variacions principals del clima durant els últims centenars de milers d'anys estaven associades de manera directa amb els canvis de la geometria de l'òrbita terrestre, és a dir, es va demostrar que el canvi climàtic està associat amb els períodes de obliqüitat, precessió i excentricitat orbital. És llavors quan es va arribar a la conclusió de que els canvis en la geometria de l'òrbita terrestre són la causa fonamental de la successió dels períodes glaceres durant el Quaternari.

Però fins ara no s'ha proposat una teoria totalment satisfactòria que expliqui la història de les glaciacions terrestres. Això sí, la causa d'una glaciació pot estar relacionada amb diversos factors que es produeixen de forma simultània, com els cicles astronòmics, la tectònica de plaques i els corrents marins
Qüestions: 
1. Per què la teoria de la tectònica de plaques no serveix per explicar l'alternança entre els climes glacial i interglacial?
2. En quins tres elements es basa el model matemàtic de Milankovitch?

3. Quins efectes va produïr la fragmentació de la Pangea al clima?

 

Las tres leyes de la divulgación

Las tres leyes de la divulgación    

Si existiera una teoría del periodismo científico, sería bien simpe: entiende, explica y no aburras.  Esas son las tres leyes de la divulgación, simples y nítidas.

Primera ley: entender

Aquí es donde se te debe ir el 90%del tiempo disponible para escribir una pieza. En esto, el periodismo científico difiere de otros géneros más habituales Si “alguien ha matado a alguien”, como decía Gila, no hay gran cosa que entender, y lo mejor es que te sientes tras el teclado a detallar los nombres propios, las circunstancias y los calibres de las balas. En ciencia nunca puedes hacer eso: no sabrías ni por dónde empezar tu artículo. Literalmente.

Por ejemplo, imagina que tu material de partida es una investigación titulada On te origins of oxygenic photosynthesis amb aerobic respiration in Cyanobacteria. Si titulas por ahí tu artículo, el lector se irá de inmediato a la sección de deportes. Tu primera y principal misión es entender ese material, y entenderlo a fondo. Solo después podrás titular tu pieza: “La transferencia de genes entre especies creó el mundo moderno”, como hicimos en la sección de ciencia de El País. Para mí, eso requirió sentarme con los codos en la mesa, leer el trabajo con atención y después preguntar al jefe de la investigación por un punto clave que no quedaba claro en el artículo. Dicho lo cual, me voy a permitir una pequeña digresión autobiográfica. Fui científico profesional antes que periodista. Eso me permitió leer y entender el artículo técnico y formular las preguntas relevantes a sus autores. Pero no estoy diciendo que haya que haber sido científico para eso. Yo mismo tengo que tratar muchos temas ajenos a mi especialidad y he tenido que aprender a entenderlos. El punto no es la titulación académica. Es la formación contínua.

Una excelente idea, por ejemplo, es leer los mejores libros científicos. Hay en español dos colecciones de referencia en este campo: Drakontos ( de Crítica) y Metatemas ( de Tusquets) . Muchos de estos libros están escritos por grandes científicos, y a menudo logran hacerte entender las disciplinas más abstrusas. Estas lecturas darán a tus artículos una virtud muy valiosa: el contexto. Recuerda que, en ciencia lo importante rara vez ocurrió ayer. Sin el contexto- histórico, teórico, social-el periodismo científico está cojo y ciego.

Segunda ley: explicar

Lo esencial para explicar algo es entenderlo primero, desde luego. Pero entender  no basta. Cualquier investigador entiende su objeto de estudio, pero muy pocos saben explicárselo con claridad al público. Ignoro la razón de esto. Por otro lado, todo periodista tiene que explicarse con claridad, pero el divulgador científico tiene que ser un maestro en este género.

La decisión más difícil en el momento en que te sientas a escribir es saber a quién te diriges. Cuánto puedes dar por hecho que conoce tu lector. Hasta donde tienes que bajar para aclarar lo más básico, desarrollar el tema de fondo, ilustrar lo más oscuro.  Para los periodistas esto es muy difícil.  Tenemos que escribir para un lector imaginario del que desconocemos casi todo.

¿Qué hacemos entonces?

Vamos a intentar verlo con un ejemplo. En 2015 se cumplieron cien años de la relatividad general de Einstein, fundamento de la cosmología moderna y una de las dos patas fundamentales en las que se basa la física actual. Mi periódico me pidió una pieza de celebración y me puso en un buen aprieto. La relatividad general es, con la posible excepción de la mecánica cuántica, el asunto científico más difícil de explicar al público. Estrictamente hablando es imposible explicarla sin manejar las matemáticas avanzadas que la sustentan. Así que decidí tirar por otro lado.

Hay un amplio consenso entre los físicos en que la relatividad general no solo es muy importante, sino también la teoría más bella de la historia de la ciencia. Esta relación entre ciencia y belleza me pareció un buen gancho para atraer la curiosidad del  lector, así que titulé la pieza: “La belleza cumple un siglo. La gran teoría sobre la gravedad, el espacio-tiempo y el cosmos llega a los cien años en muy buena forma”.

En cierto sentido esto es una trampa. Pero es que la divulgación científica requiere, en ocasiones, esta clase de trampas, porque tu primera obligación es que te lean. Un fragmento del artículo:

“También por fortuna para el lector, y para este torpe redactor, existe una formulación no matemática de la relatividad general que captura la esencia de esta teoría en una especie de haiku o poema zen. Se debe al físico John Wheeler y dice así: La materia le dice al espacio cómo curvarse, el espacio le dice a la materia cómo moverse".

El concepto al que me refería es el de la metáfora. El haiku de Wheeler es la mejor metáfora que conozco para explicar al público la relatividad general. Si te dedicas a la divulgación la buena metáfora vendrá siempre en tu ayuda. Aquí no hay trucos ni manuales: tendrás que derrochar inteligencia, conocimientos y creatividad para encontrar buenas metáforas. Y repito: lee libros. De ciencia y de los demás.

Tercera ley: no aburras

Habrás oído mil veces que el buen periodismo es debe ser riguroso, y el periodismo científico lo debe ser también, faltaría más. Pero no confundamos el rigor con el rigor mortis. En ciencia, ser riguroso es extremadamente fácil: en su versión extrema, te bastaría reproducir los artículos técnicos ( papers ) relevantes o las declaración de científico en cuestión para obtener un rigor del 100%. Y un índice de lectura del 0%.

El rigor debe estar dentro de tu cabeza -tienes que haber entendido y metabolizado los datos- pero no abuses de él en tu artículo. El lector no tiene que repetir tu sufrimiento, ni tiene la culpa de que el trabajo científico esté lleno de números muy largos y sentencias muy herméticas. Tu trabajo consiste en convertir esa espesura en un texto fumable, atractivo y placentero.

Para escribir buen periodismo científico la clave son solo tres leyes, y luego te espera una vida entera, maravillosa, de aprendizaje.

Nota mía: Aquí ( clickad encima de la palabra "Aquí") podéis leer el artículo del que habla el autor. 

 Texto adaptado de un artículo de   Javier Sampedro ( Jot Down)

El paisaje de Nueva Zelanda. Una introducción a la geodinámica

Hace ahora poco más de cuatro años realicé el viaje de mi vida. Abandoné todas mis responsabilidades durante quince días y volé hacia Nueva Zelanda para viajar allí en una autocaravana por la isla sur con mis dos hijas. Mirad en el mapa, al estar en las antípodas es uno de los vuelos más largos del mundo, si vas más allá se hace más corto ir por el otro lado. 

Ese país es como un mundo en miniatura a nivel geológico y naturalístico (en una superficie relativamente pequeña hay glaciares, picos altísimos, selvas tropicales, volcanes, fiordos,  playas espectaculares…además de pájaros que no vuelan y otras especies autóctonas muy curiosas). El modelado de semejante paisaje tan variado tiene dos causas principales que interfieren y se complementan: los agentes geológicos externos y los agentes geológicos internos. Vamos a ver si podemos determinar cuál es la causa de algunas de las maravillas naturales de esta isla.

Terremotos, fiordos, montañas y glaciares.

Estos cuatro elementos son los causantes del modelado del paisaje de la isla sur de Nueva Zelanda.  

0- Por cierto, antes de empezar, busca Nueva Zelanda en un mapamundi y sitúala ( compara el tamaño, posición geográfica y latitud respecto al Ecuador entre estas dos islas y la península ibérica). Usa este link para averiguar donde están las antípodas de Barcelona y de Madrid.

1-El día trece de noviembre se produjo un terremoto de 7,1 de magnitud en la escala de Ritcher en la isla sur de Nueva Zelanda, justo un día antes de nuestro vuelo desde la isla norte a la sur. Cuando nos despertamos y nos enteramos del suceso no sabíamos si podríamos volar a la otra isla , pero nuestro vuelo no se canceló y finalmente cogimos el avión. El epicentro se situaba lo suficientemente al norte de la ciudad donde aterrizábamos ( Christchurch) que allí no se notaron los efectos tanto como para alterar la vida normal, simplemente había que tener precaución y no viajar hacia el norte. En el 2011 la ciudad del Christchurch sufrió los efectos de un terremoto devastador del que todavía quedan cicatrices en sus calles, que pude fotografiar. 

a   a)      ¿Qué es la escala de Ritcher? ¿ que mide? ¿ Hay otra manera de medir un terremoto? ¿ Qué significa un 7,1 de magnitud?

     b)    ¿Cuál es la causa que origina los terremotos? ¿ Está producido por un agente geológico externo o interno? ¿Cuál? ¿puedes relacionarlo con las dos últimas ilustraciones?

     c)   Busca información sobre los efectos que tuvo el terremoto de Christchurch en febrero del 2011

    2- Juntamente con Noruega, Nueva Zelanda tiene los fiordos más espectaculares del planeta. El de la fotografía es el fiordo de Milford sound

 d)¿ Qué es un fiordo?

e) ¿ Por qué no se dan en latitudes ecuatoriales o templadas?

f) ¿ Tiene alguna relación con los glaciares?

g) ¿La causa de los fiordos es un agente geológico externo o interno?   ¿Cuál y en que condiciones ?

3- A las montañas del sur de la isla se les llama “los Alpes del Sur”. 

g) ¿Gracias a qué proceso geológico crees que se formó esta cordillera que recorre el oeste de la isla? Dedúcelo comparando este mapa con el de más arriba.

h) Las rocas de la fotografía te pueden dar una idea del tipo de proceso al que han estado sometidas. Identifícalas y explica su origen relacionado con la formación de esas montañas.

4- Durante la última glaciación todo el país estaba enterrado bajo un casquete glaciar, esto modeló la forma de las montañas actuales: enormes valles glaciares, montañas con aristas y picos que todavía conservan restos de ese hielo. En la foto el glaciar Franz Joseph

                                         Los lagos son típicos de la morfología glaciar

                                            Río atravesando un valle glaciar

                            Morfología típica del modelado glaciar, muy distinta de la de las montañas modeladas por ríos, como la siguiente.

                                            Secuencia de la formación de un paisaje glaciar:

h) ¿Cuando sucedió la última glaciación? ¿ hasta qué latitudes llegaron sus efectos? ¿ nuestra península estuvo cubierta por esa masa de hielo?

i) ¿Qué diferencias hay entre una montaña modelada por un río y una modelada por un glaciar? Explica el proceso partiendo de una montaña modelada por ríos hasta su transformación cuando está sometida a la acción de un glaciar. 

j) Describe cómo se originan los valles, los  lagos, los picos y las aristas de estos paisajes glaciares.