La teoria glacial ( Janna Felip i Martina Brañas)

Per entrar en context, podem dir que la glaciació quaternària, també coneguda com a glaciació del Plistocè o edat de gel actual, designa una sèrie d'esdeveniments glacials  i interglacials que es van produir durant el període Quaternari és a dir des de fa 2,58 milions d'anys fins al present.  Durant aquest període, es van expandir les capes de gel a partir sobretot de l'Antàrtida i Groenlàndia, i en molts altres llocs es van produir capes gelades fluctuants.

I és que aquesta era de gel no podia deixar la Terra sense importants efectes com l'erosió i la deposició de residus sobre grans extensions de terra, la modificació de la xarxa fluvial, la creació de milions de llacs canvis en el nivell del mar, el desenvolupament de llacs pluvials lluny de les ribes de la mar, ajust isostàtic de l’escorça terrestre i vents excepcionals. Afectant doncs a oceans, inundacions comunitats biològiques que es reflecteixen en el refredament del clima.

“Abans d’entrar en detalls sobre el període quaternari, és important destacar que tot va començar molts anys abans, per aquí us deixem un vídeo que explica resumidament quines han sigut LES GLACIACIONS MÉS IMPORTANTS fins l’actualitat!! 

INTRODUCCIÓ A LES POSSIBLES TEORIES

Les primeres glaciacions que es van demostrar científicament van ser les del període Plistocè. Entre el 1821 i el 1835 Venetz i Charpentier van descobrir que trossos pertanyents a roques exclusives dels Alps Centrals es trobaven àmpliament disseminats per les planes suïsses, i en deduïren, correctament, que devien haver estat transportats per ampliacions anteriors de les actuals glaceres alpines.

Aquesta teoria va acabar sent rebutjada.

Posteriorment, J.L.R. Agassiz va demostrar l’associació entre els blocs transportats i el poliment existent en el llit rocallós, pel qual l’antiga glacera havia lliscat, i així va demostrar també que aquesta associació no es va efectuar per acció de l’aigua. Agassiz troba fenòmens similars als de les planes suïsses a Escòcia, a Irlanda i a l’Amèrica del Nord, i acaba demostrant que les glaciacions eren un fenomen generalitzat. Aquí podeu escoltar en anglès la seva teoria glacial que va defensar: 

Els episodis glacials més antics que es coneixen actualment tingueren lloc en els temps precambrians, fa uns dos mil milions d’anys. En diversos llocs de Canadà, de Noruega i de Suècia s’hi troben sediments glacials denominats til·lites, la qual cosa és un testimoniatge indiscutible de l’existència de glaciacions.

Al final del Precambrià, fa uns sis-cents milions d’anys, es troben til·lites a la Xina, la qual cosa és indici d’una nova glaciació.

En el Permià, uns 270 milions d’anys abans de les glaciacions plistocèniques, es va donar l’època glacial més gran, fins ara coneguda.

Durant aquesta època la major part de l’Àfrica meridional restà coberta de glaç. La direcció de les estries i dels canals gravats a les roques demostra que el glaç es movia cap al sud.

És indubtable que el continent africà no ocupava llavors la mateixa posició que actualment respecte als pols i a l’equador. Hi ha dipòsits similars als africans al Sud i a l’oest d’Austràlia i de Tasmània. A l’Índia, un casquet de glaç cobria part de la serralada de Salt i la província de Rewa. I s’han acabat trobant til·lites a l’Uruguai, el Brasil, l’Argentina i Bolívia.

Durant la glaciació plistocènica, el glaç cobria, a Europa, gran part d’Anglaterra fins al sud de Berlín, de Varsòvia i de Kíev. I parlant des de casa, per sentir-ho més a prop, a la península Ibèrica, hi havia grans glaceres als Pirineus, a la serralada Cantàbrica i al Sistema Central; Sierra Nevada era el focus més meridional de la glaciació plistocènica. I fins i tot a Catalunya, s’han trobat dipòsits glacials al Montseny.

CAUSES DE LES GLACIACIONS

En l’actualitat les causes de les glaciacions segueixen sent tot un misteri per l’home, ¿què les desencadena? Per descobrir que  provoca que una edat de gel comenci o acabi hem de remuntar-nos a la Terra primitiva i reproduir les condicions climàtiques que es vivien en aquell moment. Les teories més acceptades en l'actualitat són: la que va formular Milutin Milankovic que es basa en fenòmens astronòmics i la de tectònica de plaques.

TECTÒNICA DE PLAQUES

Fa 250 milions d’anys a la Terra es podien observar estructures glacials en regions com Àfrica, Austràlia, Índia i Sud-Amèrica regions en les quals actualment el clima és tropical o  subtropical. Llavors, com podia ser que en aquestes zones càlides es formessin glaceres? No va ser fins que es va proposar la teoria de la tectònica de plaques que no es va donar una resposta raonable i coherent a aquesta pregunta. 

En l'actualitat els científics expliquen aquest fenomen saben que les regions esmentades anteriorment van estar unides en un supercontinent anomenat Pangea. Aquest va acabar per separar-se amb el pas del temps i els fragments que el componien van quedar a la deriva. Aquests es van desplaçar progressivament fins a quedar en la posició actual. Els moviments produïts per la fragmentació de Pangea  van  produir canvis extraordinaris en el clima, com ara grans glaciacions. A més també van produir una alteració en les corrents oceàniques encarregades de transportar la calor i la humitat, fent que les temperatures disminuïssin en aquestes regions i que  es donessin les condicions òptimes per a formar glaceres. Llavors podem dir que els continents es trobaven  en una posició que bloquejava o reduïa el flux d'aigua càlida de l'equador als pols, permetent la formació de casquets glacials. Les capes de gel augmentaven a la Terra, reduint l'absorció de radiació solar. Aquesta reducció de l'absorció de radiació va fer refredar l'atmosfera; aquest refredament va fer créixer els casquets de glaç i sometent a la Terra a una gran edat de gel.

VARIACIONS DE L’ÒRBITA DE LA TERRA (CICLES DE MILANKOVITCH)

Degut a que els canvis climàtics produïts pel moviment de les plaques són extremadament graduals, la teoria de la tectònica de plaques no pot utilitzar-se per explicar l'alternança entre els climes glacial i interglacial que es van produir durant el Plistocè. Llavors cal buscar una altra explicació per a aquests fenòmens. Molts científics en l'actualitat creuen que les oscil·lacions climàtiques que van caracteritzar al Plistocè poden estar vinculades a variacions de l'òrbita terrestre. Aquesta hipòtesi va ser desenvolupada i defensada per primera vegada per el científic serbi Milutin Milankovitch.

Milankovitch va formular un model matemàtic basant-se en els següents elements

:

1. Variacions en la forma (excentricitat) de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol.

2. Canvis en l'obliqüitat, és a dir, canvis en el angle que forma l'eix amb el plànol de l'òrbita terrestre.

3. El balanceig (fluctuació) de l'eix de la Terra, denominat precessió

                                                                

Després d'analitzar els càlculs del model matemàtic de Milankovitch es va observar que les variacions principals del clima durant els últims centenars de milers d'anys estaven associades de manera directa amb els canvis de la geometria de l'òrbita terrestre, és a dir, es va demostrar que el canvi climàtic està associat amb els períodes de obliqüitat, precessió i excentricitat orbital. És llavors quan es va arribar a la conclusió de que els canvis en la geometria de l'òrbita terrestre són la causa fonamental de la successió dels períodes glaceres durant el Quaternari.

Però fins ara no s'ha proposat una teoria totalment satisfactòria que expliqui la història de les glaciacions terrestres. Això sí, la causa d'una glaciació pot estar relacionada amb diversos factors que es produeixen de forma simultània, com els cicles astronòmics, la tectònica de plaques i els corrents marins
Qüestions: 
1. Per què la teoria de la tectònica de plaques no serveix per explicar l'alternança entre els climes glacial i interglacial?
2. En quins tres elements es basa el model matemàtic de Milankovitch?

3. Quins efectes va produïr la fragmentació de la Pangea al clima?