L'exploració dels fons oceànics

Després de la mort de Wegener, les apassionades discussions que s’havien produït entre defensors i partidaris de la seva teoria varen anar perdent intensitat. La raó fonamental és que ni Wegener, ni cap dels seus partidaris, van ser capaços de respondre convincentment aquesta pregunta: D’on prové l’extraordinària energia necessària per moure els continents?

 Sismologia d'explosió: il.lustració de com s'utilitzaven les explosions de dinamita entre els anys 40 i 50 per estudiar els fons oceànics, en aquest cas el gruix dels sediments. la diferència de temps d'arribada entre les ones reflectides per la capa de sediments i les del fons rocós permetia calcular el gruix de la capa. 

Les primeres passes per trobar la resposta a aquesta pregunta les van donar, sense saber-ho, dos homes que caminaven sobre el nevat campus de la Universitat de Lehig a Bethelem, (Pensilvània, EUA) una gèlida tarda de novembre de 1934, just quatre anys després de la mort de Wegener. Es deien Richard Field i William Bowie i, tant un com l’altre, eren prestigiosos científics dedicats a l’estudi de la Terra. S’adreçaven al despatx d’un jove de vint-i-vuit anys anomenat Maurice Ewing. Tot i la seva joventut, era un dels millors especialistes en l’estudi de les ones sísmiques produïdes per les explosions que ell mateix provocava, fent esclatar petites “bombes” enterrades a diferents profunditats. Aquests estudis li permetien conèixer l’estructura de les diferents capes subterrànies. Era, doncs, un expert en el que en podríem dir “sismologia d’explosió”.

Maurice Ewin ( 1906-1974), en una fotografía de 1948

Field i Bowie varen encarregar-li a Ewing un estudi de la plataforma continental (la prolongació dels continents per sota el mar). S’hi va posar a treballar immediatament. Va ser la primera vegada que algú utilitzava la “sismologia d’explosió” per estudiar els fons marins.

El 1945, l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va paralitzar inicialment aquesta mena d’estudis, però, al mateix temps, va impulsar el desenvolupament d’una nova tecnologia, el sonar (de l’anglès “Sound Navigation and Ranging”, navegació i localització per so). Aquesta tecnologia utilitza ultrasons, talment com les ecografies, enlloc d’ones sísmiques. Va resultar molt útil als aliats per detectar els temibles submarins alemanys (força més que el fracassat Habbakuk, el portaavions de gel de Pyke, recordeu?) i, a més va permetre conèixer amb molt més detall els fons marins.

Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, nombroses expedicions dotades d’equips cada vegada més precisos, varen permetre acumular una gran quantitat de dades sobre el relleu dels fons oceànics, algunes d’elles, realment sorprenents.

Es va demostrar que, en tots els fons oceànics, hi ha dues estructures geològiques extraordinàries:

• Les dorsals oceàniques, són cadenes de muntanyes que recorren tots els oceans formant una única serralada d’uns 64.000 km (!) de llargada, amb una amplada que en algunes zones va més enllà dels 2.000 km (!), amb cims que superen els 5.000 m, alguns dels quals treuen el cap per damunt les aigües (Islàndia).

Per si tot això no fos prou espectacular, les dorsals oceàniques tenen una característica que les fa totalment diferents de les serralades continentals: A la part central, al llarg de tota la serralada, hi ha una vall d’uns 1.000 m de profunditat i una amplada que arriba fins a 25 km en algunes zones. La presència d’aquesta vall, anomenada rift, a l’eix de la dorsal va ser, com veurem, una de les pistes més importants per poder trobar la resposta a la pregunta que ens fèiem en començar la lectura. El rift, finalment, es troba fragmentat, a dreta i esquerra per unes línies de fractura anomenades falles transformants.    

Representació esquematitzada del relleu del fons de l’Atlàntic

•    Les fosses oceàniques, són depressions llargues i estretes, amb milers de km de longitud, i profundes amb una fondària que va des dels 6.000 m als més d’11.000 m. Com podreu comprovar en el mapa de la plana següent es localitzen preferentment a l’oceà Pacífic, ja sigui a prop del continent, ja sigui associades amb les cadenes d’illes volcàniques de l’anomenat “Ring of Fire” (Anell de Foc) . El punt de màxima profunditat, es troba a la fossa de les Marianes: la darrera mesura, feta l’any 1984, va donar una profunditat de 10.923 m

Situació de les principals fosses oceàniques. (“ocean trench”)

El punt vermell indica la màxima profunditat (“deep”) localitzada pel vaixell Challenger II l’any 1951 

Arribats a aquest punt, hem d’abandonar les profunditats dels fons oceànics i traslladar-nos a un lloc bastant més segur i conegut: la cuina de casa. Us heu fixat mai què passa quan escalfem aigua per fer, posem pel cas, una verdura o uns macarrons?  En escalfar l’olla, el foc dóna (transfereix) calor al fons del recipient, i el fons ho fa a l’aigua que està situada al fons de l’olla. Aleshores, el líquid que s’ha escalfat puja perquè disminueix la seva densitat. Lògicament, l’aigua més freda de la part de dalt de l’olla, baixarà. Mentre puja, l’aigua calenta es refreda lleugerament i, per tant, la seva densitat augmenta. Aquest augment de la densitat provoca que l’aigua torni a baixar cap al fons i, tornem-hi que no ha estat res... Aquests moviments cíclics reben el nom de corrents de convecció i són una manera de transferir calor d’una zona més calenta a una de més freda.

Corrents de convecció

El vol de l’ala delta o dels voltors depèn dels corrents de convecció de l’aire que els envolta. El vol d’un globus aerostàtic depèn dels corrents de convecció que es formen dins l’aire que contenen 

Ara que ja coneixem una mica més els fons oceànics i que ja hem repassat què són els corrents de convecció, podem tornar al començament de la lectura. No oblideu que estem intentant esbrinar com carai es mouen els continents!

L’any 1928,  el britànic Arthur Holmes, havia proposat la següent solució: Els materials del mantell terrestre, tot i ser sòlids, poden fluir de la mateixa manera que ho fan altres sòlids com el gel. Per tant, a l’interior del mantell es podrien desenvolupar corrents de convecció. Quan un corrent calent, ascendent, arriba a la base d’un continent, hi provoca un lleuger bombament i el trenca. Aleshores, els corrents laterals descendents serien capaços d’arrossegar i allunyar els fragments. Entre ambdós fragments, l’aigua oceànica que envoltava el continent original vindria a ocupar l’esquerda i es formaria un nou oceà. El mateix Holmes comparava aquest procés a una mena de “cinta transportadora” sense fi, capaç de desplaçar els continents. 

La deriva dels continents segons Arthur Holmes (dibuix original del 1928)

Noteu que per a Holmes, la separació dels continents es donaria en zones on existissin corrents de convecció ascendents (A) i que les fosses (“geosyncline deep”) es formarien a les vores dels continents (“borderland”) allà on dos corrents laterals enfrontades iniciarien el seu retorn cap a zones més profundes del mantell (B, C)

I les fosses oceàniques? Com encaixaven en la nova teoria de Hess? Si en les dorsals es construeix de manera contínua nova escorça oceànica, (es calcula que cada any se’n formen 3,5 km²) i aquest fenomen té lloc des de fa uns 200 milions d’anys, podria pensar-se que la superfície de la Terra, i per tant el se volum, és cada vegada més gran. La majoria dels estudiosos de la Terra coincidien que el volum de la Terra s’ha mantingut invariable al llarg de la seva història geològica. Així doncs, calia acceptar l’existència de zones on es produís la destrucció de l’escorça oceànica generada a les dorsals, o dit més exactament, el retorn al mantell dels materials expulsats per la dorsal. De nou, la cinta transportadora de Holmes!

Segur que ja ho heu endevinat: efectivament, les fosses oceàniques, llargues, profundes i estretes, semblaven el lloc ideal perquè es produís aquest retorn, anomenat subducció. 

L’escorça oceànica construïda al rift de les dorsals es destrueix a les zones de subducció situades a les fosses oceàniques.

(Compareu aquest esquema amb el dibuix de Holmes. Noteu que hi ha força coincidències)

L’expansió dels fons oceànics a partir de les dorsals i la seva subducció a les fosses són dos fets absolutament acceptats avui dia. Hi ha nombroses proves que permeten fer aquesta afirmació. A les activitats que segueixen en la següent entrada, mirarem d’entendre’n algunes.

Els arguments de Wegener

Com pot ser que una persona com Wegener que no tenia gaires coneixements de geologia (la ciència que estudia els materials, l’estructura, l’origen i l’evolució de la Terra) arribés a proposar una hipòtesi tan revolucionària com la deriva continental? Una vella història, que avui sabem que és falsa, explicava que la idea li va passar pel cap a la seva primera expedició a Groenlàndia l’any 1906, contemplant l’espectacle del trencament de les enormes masses de gel quan arriben al mar i formen els icebergs.

Els núvols d’escuma i glaç en la base de la glacera, indiquen el despreniment d’un nou iceberg.La part frontal d’aquesta glacera té 60 m d’alt. En arribar al mar, l’erosió de la base per part de les onades i la fusió de la superfície, acaben fragmentant el gel i es formen els icebergs

La realitat, segons va deixar escrit el mateix Wegener, és una altra: La primera idea la va tenir el 1910 quan va fixar-se que les línies de costa de Sud-amèrica i Àfrica encaixaven força bé. La idea, de tota manera li va semblar poc probable i la va abandonar. Wegener no sabia, en aquell moment, que alguns geòlegs del segle XIX havien tingut una idea semblant. Fins i tot havien anat més enllà: Havien proposat l’existència d’un continent format per la unió de totes les terres continentals originalment situades a l’hemisferi sud: Àfrica, Sud-amèrica, L’Índia, Austràlia i l’Antàrtida. Van batejar-lo amb el nom de “Gondwanaland”, que vol dir “la terra dels Gonds”  (Els gonds són un poble que viuen al nord de l’India. En la seva llengua, el gondi, Gondwana significa “terra dels gonds”. Així doncs, Gondwanaland, vol dir en realitat “terra - de l’anglès land - de la terra dels gonds”. Massa “terra”, no et sembla?. Per aquest motiu, la denominació inicial de Gondwanaland aviat va ser substituïda per Gondwana)

Tornem als escrits de Wegener. Ell mateix hi reconeixia que, la tardor de 1911, a través de diferents documents que varen arribar a les seves mans per casualitat, va descobrir l’evidència de l’antiga connexió terrestre entre Brasil i Àfrica. No és difícil d’imaginar l’excitació que deuria experimentar. A quina evidència es referia?

En aquells documents es parlava, entre d’altres coses, dels fòssils d’un petit rèptil, no feia més de 40 cm, anomenat Mesosaurus, ben conegut pels paleontòlegs (la Paleontologia és la ciència que estudia els fòssils) però del tot desconegut per a Wegener. Els Mesosaurus s’havien extingit feia uns 270 milions d’anys i només s’havien trobat els seus fòssils a Sud-amèrica i l’Àfrica. 

                                                      
 Fòssil de Messosaurus ( Brasil) 

Com que és molt difícil d’imaginar que un animal d’aquesta mida hagués pogut travessar nedant l’oceà Atlàntic, l’única explicació possible, per a Wegener, era que els continents sud-americà i africà havien d’haver estat units en el passat.

 Wegener no sabia, en aquell moment, que ja alguns geòlegs del segle XIX, amb no gaire èxit, havien defensat la mateixa idea. La majoria de geòlegs preferia suposar que en el passat alguns continents havien estat units per llarguíssims ponts de terra emergida que després s’havien enfonsat. Els anomenaren ponts intercontinentals.

A Wegener, l’existència d’aquest ponts li va semblar del tot improbable i va posar-se a investigar de valent per trobar més arguments favorables a la nova i excitant teoria que li ballava pel cap.

L'interés de Wegener per la meteorologia no es limitava al clima actual. L’interessava molt la Paleoclimatologia,  és a dir l’estudi del clima de temps geològics passats. Com es pot saber el clima de fa centenars de milions d’anys? Evidentment, no hi havia ningú per explicar-ho, però la naturalesa deixa pistes. Només cal saber interpretar-les...

Vegem-ne un exemple: 

Morrenes 

Quan una glacera es fon, deixa anar fragments de roca que el gel ha anat arrencant al llarg del seu recorregut. Aquests fragments s’anomenen morrenes. Amb el temps, les morrenes donen lloc a una roca consolidada que s’anomena til·lita.

Estries d'erosió glacial

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

El fons rocós sobre el que es desplaça el glaç, d’altra banda, queda ratllat, talment com si li haguessin passat un enorme rasclet pel damunt. Són les estries d’erosió glacial, originades pel fregament del gel i les morrenes del fons sobre la roca.

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

Wegener sabia que tant a l’Índia com a nombrosos llocs de l’hemisferi sud, alguns d’ells molt pròxims a l’Equador, hi havia til·lites que tenien més de 200 milions d’anys d’edat. Com que creia molt poc probable que el clima de la zona equatorial hagués estat mai tan fred, només hi havia una possibilitat: Les terres que avui formen Àfrica,  Sud-amèrica, Austràlia, L’Índia i l’Antàrtida estaven reunides en un únic continent, Gondwana, que mica en mica s’havia anat fragmentant i desplaçant cap al nord.

Wegener va anar acumulant moltes altres proves. Algunes preguntes de l’activitat 2, hi estan dedicades.

Activitats

2.1. Quan es talla un arbre vell, al tronc s’hi poden observar uns anells concèntrics formats per cèl·lules. Cada any es forma un anell, el gruix del qual depèn de si les condicions (temperatura, humitat) han estat més o menys favorables. Cada anell consta de dues zones, una de clara i una de fosca. La clara correspon a la primavera, en què el creixement és més intens (les cèl·lules es fan més grans) i la fosca a l’estiu en què el creixement és més lent (les cèl·lules són més petites).

 Anells de creixement d'un pi

Anells de creixement d'una planta herbàcia (Aristoloquia)  vistos al microscopi

Ara hauríem de fixar-nos en els anells. Quants anys li faríeu al pi de la fotografia? I a l’aristolòquia? Raoneu la vostra resposta.

2.2. Segur que alguna vegada heu vist imatges del famós “Cañón del Colorado”. Aquesta vall impressionant es troba a l’estat nord-americà d’Arizona. Consulteu un atlas i situeu Arizona en el vostre mapamundi.

2.3.  Per què us he demanat que situeu Arizona? Aquest estat té un altre atractiu natural, no tan conegut, però, en aquest moment, molt més interessant per a nosaltres: El “Petrified Forest National Park”. Rep aquest nom perquè és ple de troncs d’arbres petrificats, tan ben conservats que semblen de fusta, escampats en una zona desèrtica. Sabem que aquests arbres fòssils tenen una antiguitat superior als 250 milions d’anys. Tot plegat ja és prou extraordinari, però el més sorprenent és que no tenen anells de creixement!

Troncs fossilitzats d' Araeucarioxyron, una "mena de pi" ( conífera) al Petrified forest National Park d' Arizona

No sabem si Wegener coneixia o no l’existència d’aquest fòssils tan fantàstics. Imaginem-nos que sí. Quina interpretació n’hauria fet? 

2.4. Ara ens hauríem de desplaçar a les illes Spìtsbergen, a l’arxipèlag de Svalbard, en ple oceà àrtic. Localitzeu-les i situeu-les en el  mapamundi.

2.5. A les illes Spitsbergen hi ha importants jaciments de carbó que, encara avui, són explotats. Wegener coneixia aquest jaciment així com, evidentment, la localització dels grans jaciments de carbó que hi ha repartits per Nord-amèrica, Europa i Àsia. Wegener sabia també, que la major part dels carbons actuals s’han format a partir de la transformació de grans quantitats d’arbres de desenes de metres d’altura que vivien en boscos humits, tropicals, que en morir varen caure a les zones pantanoses on vivien. Amb el temps, varen anar quedant coberts per “terra” (sediments) i es varen transformar en carbó.  Com es pot explicar la presència de jaciments en una zona tan pròxima al pol nord?

Si voleu saber més coses sobre l’origen del carbó podeu consultar aquí  

2.6. Ja vàrem parlar del  Mesosaurus, recordeu? Ara voldria presentar-vos dos animals més i un arbre. Els seus noms també es trobaven en aquells documents que varen arribar per casualitat a les mans de Wegener:

Cynognathus

-Cynognathus: Aquest estrany animal era un rèptil, carnívor, amb mandíbules dotades d’uns poderosos ullals. Amb la cua inclosa, podia arribar a fer 3 m de longitud. Tenia pèl, per la qual cosa se’l considera un dels avantpassats dels mamífers. Els seus fòssils tenen edats compreses entre els 205 i 250 milions d’anys.

Lystrosaurus

-Lystrosaurus: Un altre rèptil força enigmàtic, aquest herbívor. Sabem segur que vivia en zones humides, però els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre com s’alimentava: alguns pensen que ho feia de les plantes de les vores passejant-se lentament, com una tortuga; d’altres, la majoria, opinen que s’alimentava de plantes de dins l’aigua talment com ho fa un hipopòtam. Els seus fòssils tenen edats molt semblants a la del Cynognathus

Glossopteris

-Glossopteris: Arbre de fulla caduca “a mig camí entre les falgueres i les coníferes”. Podia arribar a tenir uns quants metres d’alçada. Tenia la capçada cònica (com un avet) amb fulles allargades (les més grans que s’han trobat arriben als 50 cm). Els fòssils d’aquest arbre són una mica més antics que els anteriors.

Acabades les presentacions, fixeu-vos en el mapa adjunt. És del 1970, molt posterior a Wegener. No va ser fins aquesta data que es va descobrir la presència Lystrosaurus a l’Antàrtida.

Ara poseu-vos a la pell de Wegener. Amb la informació que teniu en aquesta plana redacteu un text en el que s’argumenti que l’Índia, l’Antàrtida, Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, formaven part d’un únic continent que va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d’anys.

Històries de icebergs

L’enorme casquet de gel que cobreix Groenlàndia es desplaça de les zones més altes, al centre de l’illa, cap a la costa. Encara que costi de creure, el gel de les glaceres es desplaça, com l’aigua dels rius, muntanya avall. (A velocitats molt més lentes, és clar: alguns metres cada any)

Iceberg al mar del Labrador (Canadà)

Aquest iceberg provenia de Groenlàndia. El seu pes estimat és de 300 milions de tones. Cada any Groenlàndia aboca al mar uns 20.000 icebergs

Només les glaceres de les zones més fredes de la Terra, com Groenlàndia o l’Antàrtida, arriben al mar. Quan ho fan, es fragmenten en immensos blocs de gel que, enduts pels vents i els corrents marins, es desplacen cap a mars més càlids on s’acaben fonent.

Al voltant dels icebergs hi ha històries increïbles, però certes, com la següent: En els primers dies de la Segona Guerra Mundial, quan Gran Bretanya necessitava més portaavions per fer front als submarins alemanys a l’Atlàntic, l’inventor Geoffrey Pyke (1894-1948), va començar a pensar en la possibilitat d’utilitzar icebergs... per a fer portaavions! Pyke coneixia la gran resistència dels icebergs a les explosions i que els pilots de l’Àrtic havien utilitzat a vegades masses flotants de gel com a pistes d’aterratge i enlairament, Seria possible utilitzar el gel per a construir portaavions més econòmics?

La idea de Pyke es va guanyar l’entusiasme del primer ministre Winston Churchill el 1942, i l’inventor va començar a dibuixar-ne els plans. Li va posar el significatiu nom d’Habbakuk. Aquest era el nom d’un profeta bíblic que, al voltant de l’any 600 aC, va escriure un llibre en el que es “prometia el triomf final de la justícia sobre el mal, una gesta que no seria mai creguda”.

El projecte consistia en construir un portaavions de 600 m de longitud. Les parets del buc, de 15 m de gruix, serien de “pykrete” (de Pyke i “concrete”, en anglès, formigó), una barreja d’aigua i polpa de fusta.  Quan es va construir un model reduït del Habbakuk, de només 18 m en el llac Patrícia a Canadà, el govern britànic va començar a repensar-s’hi. Fins i tot en temperatures tan baixes com les canadenques, caldria el treball de 8.000 homes durant 8 mesos per congelar i muntar els gairebé 280.000 blocs de pykrete necessaris per construir tot el portaavions. El cost calculat de 70 milions de dòlars, feia del Habbakuk un portaavions tan car com els convencionals d’acer i, a més, molt més problemàtic. A finals de 1943, quan els aliats varen guanyar la guerra antisubmarina, el projecte del Habbakuk va ser abandonat. Cinc anys més tard, el 1948, no sabem si decebut pel fracàs de la seva proposta, es va suïcidar.

Projecte del portaavions Habbakuk

A la secció pot observar-se que dins del seu gruixut buc, l’Habbakuk havia de tenir lloc per als hangars, zones per a la tripulació, un sistema de refrigeració per evitar la fusió del pykrete i un generador elèctric per alimentar els 26 motors del vaixell. 

1- Un altre iceberg relacionat amb la Història és el que va xocar amb el Titànic. Esbrina com va passar ,  a quina zona de l'oceà i per què precisament allà.

2- Fa poc va sortir una notícia ( clicka a sobre de la paraula notícia) a la Vanguardia on es parla d'uns problemes de navegació que han ocasionat uns icebergs aprop d'on es va esfonsar el Titànic. Quines són els principals motius que ocasionen aquest problema? Hi ha alguna solució?

3- Busca alguna altra notícia relacionada amb els icebergs. Posa el títol i fes un petit resum. 

Wegener: l'última expedició a Groenlàndia

Els seus esquís es distingien amb claredat clavats a la neu, en la foscor de la nit àrtica. La seva tenda, situada damunt del gel de Groenlàndia, havia quedat mig enterrada per les ventades de començaments d’hivern. Tenia els ulls oberts de bat a bat i un somriure plàcid al rostre. La resta del cos estava embolicat en una mena de llençol fet amb dues fundes de sac de dormir cosides com només els esquimals saben fer-ho. Era el novembre de 1930.

A començaments de maig de l’any següent, un grup de rescat d’una expedició alemanya amb base a Umanak, a la badia de Baffin (Groenlàndia), va descobrir els esquís, ara il·luminats pel sol, al costat d’un cadàver. Havien trobat, per fi, el seu líder. Es deia Alfred Lothar Wegener, havia nascut l’1 de novembre de 1880 a Berlín, i era un meteoròleg i explorador de reconegut prestigi. Què havia passat?

Retrocedim fins l’abril de 1930. Al capdavant d’una expedició de 21 científics i tècnics, Alfred Wegener partia cap a la seva coneguda i estimada Groenlàndia (aquesta era la seva tercera expedició) amb la missió de fer un estudi sistemàtic del seu clima i de la gruixuda capa de gel que cobreix el 85% del territori. 

Imatge de satèl·lit de Grenlàndia

La línia vermella indica, aproximadament, el recorregut de l’expedició de Wegener entre Unamak (a la costa) i l’estació de “Eismitte” al centre de l’illa.

Per a dur a terme aquesta feina, Wegener havia previst d’instal·lar tres estacions d’observació: una a l’oest, una altra a l’est, i una altra al mig de l’illa: l’estació “Eismitte” (en alemany, al mig del glaç).

Les coses varen anar malament des del principi: Per culpa d’un temps anormalment dolent, el primer grup que havia de sortir per muntar l’estació “Eismitte”, va haver d’esperar-se fins el 15 de juliol a la base d’Unamak, a la costa oest. Quinze dies després, aconseguien arribar al punt triat, a 3000 m d’altura i 400 km terra endins. Durant la travessa, el temps va seguir sent espantós i varen haver d’abandonar bona part de la càrrega, transmissor de ràdio inclòs...

Davant l’alarmant manca de notícies, el dia 21 de setembre Alfred Wegener es posava al davant d’una expedició de rescat. L’acompanyaven un jove meteoròleg anomenat Fritz Lowe, tretze groenlandesos i 15 trineus arrossegats per gossos. Una vegada més, la neu, el vent i les baixíssimes temperatures, inferiors a -25ºC durant tot el trajecte, es van aliar en contra dels expedicionaris. Passada una setmana, només havien fet poc més de 60 km. Dotze dels tretze groenlandesos van decidir retornar al camp base. Wegener, Frtiz Lowe i un groenlandès, Rasmus Willumsen, en canvi, varen seguir endavant...

El 30 d’octubre, després de 40 dies de viatge, varen arribar a Eismitte. Els tres viatgers varen tenir una alegria molt gran en comprovar que els ocupants del camp es trobaven bé i que havien aconseguit construir un “confortable” habitatge fet amb gel. Fritz Lowe, tanmateix, va arribar exhaust i presentava símptomes de congelació als dits dels peus i de les mans. Wegener en canvi estava «fresc, content i a punt, talment com si acabés de fer una passejada». Qui així parlava era el sorprès Ernst Sorge, un dels científics integrants de la primera expedició. Per la seva banda, Rasmus Villumsen, de només vint-i-dos anys, es trobava també en un magnífic estat.

L’estació Eismitte

Dos dies més tard, l’1 de Novembre, tot el grup  celebrava el cinquantè aniversari d’en 

Wegener. Tot i l’alegria del moment, Wegener es va adonar de seguida que la situació era greu: En Fritz Lowe necessitava una llarga recuperació i les provisions de menjar per passar el llarg hivern, eren força limitades. Wegener i Villumsen varen decidir emprendre el viatge de retorn cap a la costa. Massa tard: ningú els tornà a veure vius mai més...

                                            

Els dies anaven passant. La gent del camp base, en veure que els expedicionaris no tornaven, varen suposar que havien decidit de passar l’hivern a Eismitte. Però en arribar el mes d’abril de 1931, davant l’absència de notícies, varen decidir desplaçar-s’hi i comprovar què havia passat. No és difícil d’imaginar la tristesa, el desconsol, la impotència que deurien sentir tots ells en arribar a Esmitte.

El 12 de maig de 1931 varen trobar, per fi, el cadàver de Wegener. Només Willumsen podia haver cosit d’aquella manera les fundes que cobrien el seu cos. També va ser ell qui va plantar la tenda i qui va clavar els esquís a la neu. Després devia continuar el seu camí cap a la base, encara li quedaven 380 km de recorregut, però la foscor gairebé permanent i l’extrema violència dels vents de l’hivern àrtic, eren excessives per a un home sol. El seu cadàver no va ser mai trobat.

Els companys de Wegener varen enterrar el seu cadàver allà on el varen trobar. Dies després hi tornaren per plantar-hi una creu metàl·lica. Avui, 75 anys després de la seva mort, la tomba, la creu i el cos de Wegener estan embolicats per una altra mena de llençol: la capa de gel blau-verdós de gairebé 3.000 m que cobreix Groenlàndia.

Tot i ser meteoròleg, el nom de Wegener està absolutament lligat a una hipòtesi extraordinària: la teoria de la deriva continental, segons la qual, els continents actuals formaven en el passat un únic continent, que anomenà Pangea, (Pan, “tot”, ge “terra”) el qual va començar a fragmentar-se ara fa uns 200 milions d’anys. Els fragments es van anar desplaçant fins a formar els continents actuals. De la mateixa manera que hi havia un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic continent, la resta del planeta l’ocupava un únic oceà, que va anomenar Pantalasa. (Pan,”tot”, Thálassa, “mar”)

Dos imatges d’Alfred Wegener (i les seves inseparables pipes)

Ja tindrem l’oportunitat de conèixer amb més detall la seva teoria, però com és que un meteoròleg com ell va arribar a formular una hipòtesi aparentment tan allunyada de la seva especialitat? Aquesta és una bona pregunta que mirarem de respondre més endavant. De moment, us avancem que la resposta té molt a veure amb l’interès de Wegener per la Paleoclimatologia, és a dir, la ciència que tracta d’estudiar el clima d’èpoques geològicament antigues. (Tingueu present que en Geologia, la unitat de mesura del temps és el milió d’anys...)

Activitats

1.1. Feu una taula de dues columnes. A la de l’esquerra, anoteu-hi les diferents dates que van apareixent en el text que acabeu de llegir i, a la de la dreta, què va passar.

1.2. Situeu Groenlàndia damunt d’un mapa mundi i busqueu informació bàsica sobre aquesta immensa illa: superfície, capital, habitants, clima, etc. A quin país europeu pertany? Descriviu la seva localització amb paraules

1.3. Al llarg del text que has llegit, es fa referència en un parell d’ocasions a la “foscor de la nit àrtica”. Els dies i les nits en les zones situades molt a prop dels pols, les paraules “nit i dia” tenen un altre significat. Heu sentit a parlar mai del “sol de mitjanit”? Sabíeu que en els pols la nit dura sis mesos i el dia els altres sis? Si voleu entendre tot això, haureu de comprendre com es mou la Terra al voltant del Sol i quin significat tenen paraules com eclíptica, solstici i equinocci. Per si us poden ser d’utilitat, aquí teniu algunes imatges i adreces electròniques. (No trobeu comprensible que Wegener, com qualsevol persona una mica aventurera, es sentís fascinat per aquestes coses?) Expliqueu què és el sol de mitjanit fent servir correctament les paraules en negreta.

Sol de mitjanit La fotografia està presa a mitjanit d’un dia del mes de juliol, des d’un vaixell que uneix les illes Lofoten (al fons) amb les costes de Noruega

El solstici d'estiu

L’eix de la Terra està inclinat 23º 27’ respecte del pla de l’òrbita terrestre. El dia 21 de juny, els raigs de sol cauen perpendicularment sobre el paral·lel conegut com Tròpic de Càncer (T). Fixa’t que la superfície de la Terra compresa entre el cercle polar àrtic (P) i el pol nord, tindrà 24 hores de llum. En canvi, la superfície situada entre el cercle polar antàrtic (P’) i el pol sud, tindrà 24 hores de foscor. Us veieu amb cor de fer un dibuix semblant però per al solstici d’hivern?

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Sol_de_mitjanit 
   http://www.am.ub.es/~jbeneito/horesllum.html

• http://www.astromia.com/tierraluna/estaciones.htm